Delphine, la nostra especialista en cultura i recepcionista ens presenta el seu “creative crush”: Feliz González-Torres, l’artista que va aconseguir que estimés l’art conceptual. Fes un cop dull a través de la finestra del seu ordinador, ella et guiarà en el camí…

 

La nostra primera apreciació de l’art recau en el nostre plaer visual. Així que és difícil acceptar allò que va més enllà del nostre criteri cultural. “Trapa”, “mandra”, “farsa”, així és com acostumem a qualificar l’art conceptual, un art que floreix on no és acceptat. Algunes vegades ens deixem emportar per l’harmonia d’una exhibició i, del no-res, allà és, imponent, atrevit. El veredicte és irrevocable: “això no és art”.

L’art conceptual és una intensa forma d’art sota l’aparença de la provocació. No es revela a si mateix a primera vista. No es presenta fàcilment. Som nosaltres qui hem de donar el primer pas, conèixer-lo, saber quina és la intenció de l’artista i desentranyar el significat. És una forma d’art que requereix paciència, empatia i una ment oberta. L’artista Felix González-Torres realment em va ensenyar a apreciar-lo, la seva obra és com un llibre obert dels seus sentiments, així com de les seves ferides i els seus pensaments més profunds.

Paga la pena fer l’esforç d’entendre tota la seva obra, però n’hi ha una que destaca en especial: Perfect lovers. La instal·lació sembla molt (massa) simple a primera vista, ja que es compon de dos rellotges, un al costat de l’altre, mostrant la mateixa hora. Pot ser que ens sentim frustrats davant de tanta simplicitat, i això va ser precisament el que em va passar a mi, tal com em passa sempre que estic veient art conceptual. És com intentar entrar a una casa tancada, per la que tenim dues opcions: quedar-nos a fora i caminar al voltant o buscar un tamboret i entrar per una de les finestres per veure què hi ha dins. Jo escullo el tamboret.

Perfect lovers no tracta precisament de rellotges. Aquests rellotges representen persones, perfectament sincronitzades. El ritme de la seva unió és el tic-tac dels rellotges, movent-se inexorablement cap al progrés i subjectes a la dessincronització. La carrera dels punters amplia la bretxa fins que un dels rellotges s’aturi. La parella del Fèlix va morir de SIDA i el dolor causat per aquesta pèrdua va influir profundament en la seva feina. González-Torres és el rellotge restant, el rellotge que encara funciona quan l’altre s’ha aturat.

Félix Gonzalez-Torres, Sense títol (Portrait of Ross)

Amb objectes quotidians simples, l’artista evoca temes molt intensos. La seva peça més famosa és una pila de dolços anomenada Portrait of Ross, que representa el pes de la seva parella. En aquesta instal·lació, l’espectador està convidat a agafar un dolç, el que causa que la mida de la pila es redueixi progressivament, així com Ros va perdre pes a mesura que la SIDA l’anava consumint, fins que ja no quedi res. Els dolços repartits a les mans dels visitants són el símbol de la propagació del virus als anys 90.

Aquest és el poder de l’art conceptual: si ens atrevim a travessar la finestra, la poesia pot sortir de rellotges i dolços…

Delphine Romain,
Office Assistant París

Més informació: https://www.felixgonzalez-torresfoundation.org/about